Breath me.

Fred.

Aquesta sensació que tinc des que vas marxar, i la qual es veu incrementada cada cop que em trobo pensant en tu. I ara, com si fos una mena de venjança, el temps també es posa en la meva contra fent més real aquesta maleïda percepció del món que no em deixa tranquil.

Fa molt de temps, una vegada em vas dir que sempre hi series al meu costat, i en sentir aquestes paraules em vas fer la persona més feliç del món. Pensava que tot a la vida seria possible amb tu, que nosaltres aconseguiríem tot el que ens proposéssim, que sempre hi seríem junts... Durant uns quants mesos vam conviure endinsats en la nostra innocència, vivint el dia a dia, sense preocupar-nos del futur, gaudint l'un de l'altre sense pensar en res més. Però com tot a la vida, aquesta bella història va arribar a la seva fi.

Un bon dia vas canviar i, de sobte, tot el que érem es va convertir en quelcom diferent, totalment desconegut per a mi, i vaig descobrir el que significava la tristor. Em costava assimilar que la persona que m'havia fet el més feliç, de sobte, em convertís en el més desgraciat i trist personatge que circulava pel món. 

Aquell dia, em vas dir que marxaves del meu costat, em vas dir un trist "Adéu, i fins aviat", el qual va acabar amb el meu somriure, el teu somriure, aquell que tu em posaves dolçament cada matí al despertar al teu costat.

El fins aviat, va fer que anés corrent el temps i van passar dies, setmanes, mesos, sense saber res de tu. No vaig ser valent i no vaig voler fugir rere teu, seguir-te fins a la fi del món, i tot per por a que, si ho feia, aquell "fins aviat" es convertís en un "fins mai". De sobte, un dia, concretament 117 dies després de que ens veiéssim per últim cop, em vas parlar per citar-me a un lloc, i jo vaig accedir. L'emoció estava a flor de pell, cada vegada estava més nerviós pensant que, finalment, et tornaria a tenir al meu costat, i quan et vaig veure altre cop, tan maca com sempre, vaig notar com si el meu món tornava a recobrar sentit.

Eres tu, tal i com et recordava, no em podia creure que tot estigués transcorrent com sempre, com si no hagués passat res i ens haguéssim vist ahir per últim cop. Realment, tornava a ser feliç, però tot, de sobte en un tres i no res va acabar.

Em desperto... Una vegada més aquest maleït malson que no em deixa dormir. Miro el rellotge i són les 02:37 de la matinada. M'aixeco i camino cap a la cuina, agafo un got, l'omplo d'aigua i me la bec. I ara és quan arriba la pitjor part; com sempre, assegut a una cadira em poso a pensar en aquest malson... Tot comença amb aquell record de com n'érem de feliços abans, com va començar la nostra història, la nostra felicitat efímera.

Sempre recordo la primera vegada que et vaig veure, sense conèixer-nos pràcticament, em vaig acostar a parlar amb tu, i vaig descobrir a una de les persones més increïbles que mai he arribat a conèixer. També recordo el teu riure, les teves manies, que feien de tu la teva perfecta imperfecció, aquells abraços tan tendres seguits d'un bonic petó a la galta remarcat per la finesa dels teus llavis... I com no, la teva mirada, aquella en la que em podia perdre durant hores sense necessitat de pensar o observar cap cosa més...

I de sobte, arriba un moment on tot s'atura, el meu record es torna de color negre, obscur, i em veig entrant a un hospital. Corro cap a la recepció, habitació número 7. Vaig corrent cap a ella i allà et trobes tu, estirada al llit i immòbil i, de sobte, em desperto. Pràcticament succeeix la mateixa història cada nit.

Avui em trobo, 117 dies després, pensant en aquella nit, el moment en que vam discutir i que vaig marxar a casa enfadat, aquell moment on tu em vas dir aquell "fins aviat" i que jo no et vaig voler contestar. I ara, tota la meva vida truncada per una trucada d'urgències. Recordo aquella nit com si fos ahir, la última que et vaig veure. Ara, penso en les teves paraules, aquelles on em vas dir que sempre hi series al meu costat, aquelles a les que jo no vaig saber respondre, doncs quan em necessitaves vaig marxar deixant-te sola. No vaig contestar al teu "fins aviat", i finalment, jo el vaig convertir en aquell "fins mai" que tant temia.

"Sempre hi seré al teu costat...". I bé, on ets ara que tant et necessito?

PD: Sí, aquest cop he decidit escriure l'entrada en català. Ho faig perquè és una llengua molt important per a mi i que penso que tothom hauria d'aprendre, doncs no he arribat mai a conèixer llengua més dolça que aquesta. Si no us agrada per com està escrit, feu-vos-ho mirar. Pot ésser que aquesta sigui la meva entrada menys visitada pel fet de l'idioma, però tant me fa, és el mínim tribut que puc pagar-li a aquesta bella llengua.